Al marge de si el nom no fa a la cosa o el contrari, la paraula o el nomenclàtor tenen el seu simbolisme i referent ancorats en un model i temps determinats. Sense necessitat d’entrar de nou en la qüestió de la velocitat del canvi i la transformació dels paradigmes, al nostre parer, contrastada àmpliament amb professionals del nostre ofici, cal que anem adequant el nostre llenguatge per fer-lo més apropiat a la realitat que vivim, també que en fem pedagogia.
Comencem per gairebé obvietats: quants de nosaltres seguim avalant la utilització de paraules com antiguitat, ascens, pla de carrera…? La qüestió no resideix només que figurin dins del nostre lèxic, sinó també en el dels nostres col·laboradors que els han integrat en un entorn cultural-empresarial i de recursos humans concret (humm… potser hauríem de revisar aquesta expressió també) del que només queda el sediment del record, però que té una força molt potent.
Models organitzatius i cultures empresarials i estratègies orientades a la transversalitat, transparència, aplanament d’estructures, holocràcia, grups autònoms de treball, organització per processos o per projectes, flexibilitat, etc. no es poden continuar associant a terminologies referents d’altres mons en extinció. No es tracta d?anar de moderns, però en un món GAFAM i la seva amenaça disruptiva NATU (Netflix, Airbnb, Tesla i Uber) i VUCA hi ha termes que ja no se sostenen.
Retenir o atraure
De veritat volem retenir el talent?…. Retenir!!! No tenim ja prou barreres físiques i emocionals? Potser ho hem de conservar, ser pols d’atracció, etc. Contràriament, veiem molt legítima l’opció de desaconsellar un professional que continuï a la nostra empresa perquè amb el temps ja no hi tindrà ocupabilitat. Ocupació, una altra paraula que ressona tan malament com la seva antagònica, la desocupació; és el concepte de remunerar per complir. Fa molts anys un client molt astut i assertiu em va plantejar directament la pregunta següent: “Vostè fa o aconsegueix?”. No els explicaré la meva resposta, l’he oblidada; el personatge era de tal enjundia i la pregunta tan inesperada que em vaig limitar a sortir com vaig poder de la força. Els animo a un senzill exercici, que preguntin a algú què està fent i què aconsegueix amb això; què ha passat abans i què passarà després, ia veure fins on arriba la seva clarividència o visió en aquesta línia del mateix procés en què està implicat. Que un col·laborador conegui i tingui ben integrat què fa i perquè, i el propòsit de l’organització en tota l’amplitud possible, no és tenir feina, és tenir una empresa, ser propietari de si mateix; crec que no es pot trobar millor sentit i gana de pertinença, sense que ningú ens retingui. Novament advoco per la reflexió sobre el desenvolupament del concepte de la intraemprenedoria i de l’empleat-client (no treballador, assalariat, recurs, etc.).“En els darrers temps ha aparegut molta terminologia alternativa amb major o menor encert, però de vegades timorata, que no deixa de ser un eufemisme per no pronunciar el que hem convingut innombrable”